dijous, 31 de desembre del 2009

31.12


Deixo per aquí un text que parla de la nit de final d'any. És una història que conté també una mica de reflexió! Espero les vostres opinions ;) Bon any 2010!!
----
Les campanades ja han sonat, ja hem despedit l’any.
He rebuscat en els plecs del calendari que aquesta nit hem deixat enrere. No tenia massa forces però tot i així te trobat, a tu. He trobat aquell “nosaltres” que tants somnis havia creat. M’he submergit en aquells mots, en aquelles despedides a mitja veu. He nedat entre el record d’aquelles intenses abraçades i en les seves sensacions, entre les promeses incompletes i en les cançons amb paraules d’amor gastades.

M’he perdut entre el record i la incomprensió, i he caminat aliè als somriures buits. Faldilles curtes i mitges setinades, gots de plàstic i crits, brillantors i gent estesa. Ningú no escolta la melodia gris que el meu pas produeix. Jugar a ser alcohòlics i pronunciar propòsits que no seran complerts. Ressò d’un murmuri que m’és estrany.

Esgotat, cansat de tot i sense ganes d’encetar un demà deixaré la festa darrere la finestra. El llit m’espera malencònic, fred. Em capbusso mentre els gèlids llençols van dominant el meu cos i m’aterra la por de desvirgar el calendari 9, aquest que comença sense tu.


31 de desembre de 2008

dimecres, 23 de desembre del 2009

NADAL A CONTRA PEU

Són moltes les coses que ens indiquen que les festes de Nadal, o de l'hivern, com sembla que li hem de dir els que som laïcs, ja han arribat i és inevitable trobar-se sumergit en els seus rituals. Aquí va un escrit sobre algú a qui el Nadal l'agafa a contra peu. Espero els vostres comentaris ;)
--
He corregut sempre darrera d’aquell estol d’ocells, travessant núvols, inventant poesies per poder volar al seu costat, conjugant paraules per animar les meves ales, invocant la màgia i els seus creadors... Però avui l’he perdut de vista, ha accelerat i m’he quedat enrere, desorientat, vençut.
Els referents, els herois de sempre, agonitzen avui d’artrosis i reuma i ningú sembla agafar el timó, ningú sembla saber dominar les paraules. El paisatge es torna gris avui i ni les màquines ni els invents són capaços de pintar amb colors el cel ni el mar.
No tinc ànima d’arquitecte, i ara que tot està derruït i no sóc capaç de fer un castell amb les mans com era un expert en la sorra humida, no tinc fonaments, no tinc paraules claus, el talent s’ha amagat i m’ha deixat sol donant la cara.

I entre pors, relliscades i somnis que es desfan sense remei, ha arribat el Nadal, agafant-me a contra peu. Bufa el fred de nou, cauen gotes, i els carrers tornen a estar il·luminats, els grans cartells i els pares noels de la porta inviten al consum, però avui me deixat la cartera a casa, i el que és pitjor, no sé pas on he deixat la il·lusió.
Els trajectes solitaris en el transport suburbà, les paraules en futur, els guarniments i les malifetes del destí em fan necessitar algú al costat que em segueixi el joc, algú al costat que em mantingui el cervell ocupat, algú que de veritat o en broma em xiuxiuegi “t’estimo”, necessito algú que m’ocupi aquest buit. Així que miraré preus al “primera mà” per posar un anunci, per si algú vol ocupar un lloc en aquest cor deshabitat, glaçat i desentrenat.
Mentre, m’arrauleixo vora l’estufa, devoro les hores i uns “polvorons” que encara tinc de l’any passat i cerco companyia en el murmuri de la tele, esperant que aquestes festes, maltractadores de solitaris, passin, deixant pas a una primavera que floreixi.



21 de desembre de 2009

dijous, 17 de desembre del 2009

BUSCO

Aquí us deixo un escrit que vaig fer fa unes setmanes, a la porta d'un hospital. Parla de tot allò que busquem, de tot allò que de vegades trobem i de totes aquelles coses que tot i buscar molt no acabem trobant. Espero que digueu la vostra ;P
--------------
Busco entre desconeguts una carícia
Busco pel carrer algun somriure
Busco entre les paraules alguna veritat
Busco entre fantasmes alguna persona
Busco en la cigarreta aquell gust, aquella pau
Busco mirant l'horitzó alguna espurna, alguna llum
Busco allò que mai no trobo
Busco tot el que he perdut pel camí
Busco entre la derrota la inocència
Busco el somni d'una nit d'estiu
Busco el vers que vaig crear i en la foscor se'm va escapar
Busco en la vida, en cada instant, l'essència.

20 de novembre de 2009

dissabte, 5 de desembre del 2009

D'AQUÍ A 10 ANYS...

Fa temps que des d'aquest blog, com des de molts altres espais de més importància, s'intenta concienciar i dir que el món necessita un respir d'aire nou, necessita un model econòmic i social que no l'esgoti, necessita que ens preocupem per la seva salut i es treballi per no danyar-lo.

Greenpeace ha llençat ara una campanya molt visual en la qual els principals líders mundials entonarien un hipotètic perdó d'aquí a deu anys, quan el planeta ja no tingui salvació. S'arrepentirien de no haver fet res per salvar el món quan encara era possible, és a dir, avui. Molta gent sé que titllarà la campanya de demagoga i populista, són paraules que avui per avui estan de moda i els que viuen dins el món polític la fan servir contra tots aquells que creiem que la base, les bases són el més important en tota estructura.

A mí, personalment, m'agrada molt la campanya. Hem sembla visual, atractiva, provocadora i realista de la situació que s'aproxima i que tenim moltes mostres de que ja ha arribat.
P.D: L'únic "però" és que no crec que d'aquí deu anys tinguin un aspecte tant ancià...

dimecres, 2 de desembre del 2009

20

No sé molt bé si la vida la visc o la veig passar, si la sento o la observo però aquest passat dissabte, qüasi bé sense adonar-me, he complert els 20. Enrrere queda el número 1 de la última dècada i moltes altres coses, entre elles alguns records plens de pols, fotografies i paraules avui ja gastades...
Aquests 20 anys han arribat de forma un tant inoportuna i en un maremàgnum en el pla personal, entenent "personal" com un concepte que engloba tant la vida familiar com professional per així dir-ho, i amb el cap un pèl nublat per la ansietat i les pors auto-destructives.
Sovint no sé on s'amaga la il·lusió i com un nen petit vaig a gates buscant-la sota la catifa, darrere el sofà o entre la pila de revistes que dormen al costat del telèfon. La majoria de vegades la trobo i junts tornem a passejar de la mà, com si res haguès passat, com si mai ens haguessim separat, i penso que seria ideal poder fer el mateix amb les persones, però amb el pas dels anys vas tancant etapes i les persones entren i surten de la teva vida com en una obra els actors, inagurant i cloent actes.
Avui per avui disposo de projectes entre les mans que encenen la flama de la il·lusió dins meu i m'empenyen en treballar i voler ser cada dia una mica millor, una mica més valent i sobretot, no perdre els somnis que van marcant el meu camí, i en aquest punt em trobo. Amb el blog abandonat i una onada de feina que no deixa veure l'horitzó fins tres setmanes vista.
Per mantenir el foc latent deixo aquí el Senyor Serrat que ens canta com no podria ser d'altra forma "Ara que tinc vint anys".

diumenge, 22 de novembre del 2009

AUNQUE TU NO LO SEPAS...

Últimament entre la feinada que tinc i algun tema personal no disposo de massa temps per dedicar al blog. Deixo, doncs, per aquí aquesta malencònica cançó de Quique González, que interpreta magníficament, com sempre que cantava, Enrique Urquijo, un dels més grans i que fa 10 anys que ens va deixar.
aunque tu no lo sepas

dimecres, 11 de novembre del 2009

BATALLA CONTRA EL MAI MÉS


Penjo aquí un escrit que vaig fer el mes passat. Us toca opinar a vosaltres ;)
-----

He caigut del cavall i avui les paraules se m’han desfet, com cendres, sobre les mans.
De sobte s’han gastat, i totes les armes que porto amb mi no em serveixen per a res.
M’he desprès d’elles per anar més lleuger però m’he adonat que anava sense rumb, tu ja no ets el meu nord i em trobava fent el camí cap a casa teva.

Les armadures i cuirasses estan intactes, però alguna llança ha penetrat profund la meva ànima i la sangria necessita solució.
Tot al voltant està fosc i silenciós, no hi ha res, ni ombres, i el fang del terra està ple de petjades de cavall, cap a totes direccions.

La batalla fou ferotge, en l’amor toca arriscar, i de sobte em vaig observar vençut i de genolls, desorientat.
He fet anar l’espasa amunt i avall, com un cec perdut donant cops amb el bastó.
No he vist ningú que pugues ajudar-me però he sentit rialles pel voltant.
He recitat aquella oració, aquella, recordes? la de la victòria, la que fèiem cada cop que ens jugàvem la vida en combat...
Però la teva olor s’ha allunyat, ja quasi ni la sento, la perdo entre els fums de la ciutat; ja quasi ni la sento, la perdo entre les ombres del mai més.


11 d’Octubre de 2009

dilluns, 9 de novembre del 2009

ESCOLA DE TARDOR AJEC

Aquest cap de setmana, després d'uns dies de molta feina i d'intentar també de fer de la Universitat Autònoma de Barcelona un lloc més democràtic, l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) hem celebrat la nostra Escola de formació, en aquesta edició, de tardor.

L'experiència ha estat increïble, s'ha pencat per fer pinya, per crear un bon grup de joves compromesos en treballar plegats per unes idees i per uns valors, aportant cada un les seves motivacions més personals, i a més penso que sortim tots millors persones després de 48 hores junts.

Com a membre de l'organització i en nom de tots nosaltres, gràcies per aquesta enorme sensació de felicitat i satisfacció!!!

dimarts, 3 de novembre del 2009

NO ES POT CRÈIXER SENSE CONTAMINAR

Fa un parell de setmanes al agafar “La Vanguardia” de l’estand habitual de la universitat els meus ulls van trobar un titular que invitava a reflexionar, entre molts altres que com sempre parlaven de corrupció, diplomàcia i conflictes.
“¿Es posible crecer sin destruir el planeta?”. La resposta quedava clara en l’article però molts, abans de llegir-lo ja haguéssim respost rotundament “no!”.
El model econòmic seguint en les darreres èpoques a occident ha estat el capitalisme, cada vegada més salvatge i estes gairebé en tota faceta de la vida humana. Aquest model ens ha portat a la crisis econòmica mundial actual i també a la crisis ecològica, a la crisis ambiental que sembla que fa obrir una mica els ulls arreu de que el planeta, si no el cuidem no podrà resistir. Això indica que no podem seguir per aquest camí, que no podem seguir igual que fins ara perquè ni som més eficients, ni més feliços, ni els nostres fills tenen un futur assegurat amb el planeta ferit. Així doncs, el capitalisme no ens dóna ni estabilitat econòmica ni ens assegura el planeta per anys i anys; només té la virtut de fer sentir a les persones lliures més que amb altres models que limiten l’ús de certs recursos, però pregunteu als vostres amics i veïns si realment no es senten lligats al Banco Santander, a La Caixa o a les tendències marcades per les grans marques.

Jo era dels optimistes que pensàvem que la crisis podria ser una gran oportunitat, una gran oportunitat per treballar en un sistema econòmic i productiu al servei de les persones i no de les empreses, una oportunitat per aprendre a cuidar millor al planeta i no sobreexplotar-lo, una oportunitat que servís per donar un món millor a les generacions posteriors. Però de moment no es fa el canvi valent que el planeta necessita.
Ara els Estats Units d’Amèrica ja comença, diuen, a sortir del pou, i jo no veig un gran canvi ni de model ni d’objectiu, més enllà del canvi d’actitud respecte els problemes mundials que representa Obama. Mica en mica, països europeus van seguint també el mateix camí, però en el fons no ha canviat res, i les economies mundials segueixen tenint totes el mateix objectiu: el creixement, objectiu final i únic del capitalisme. Però el planeta i els seus recursos no poden seguir un creixement infinit com marca l’economia ja que són finits. Fins ara això eren teories d’experts com Malthus, però ara és una evidència que obviar-la ens condemna a l’autodestrucció.

Ho donem un canvi de rumb a les coses i ens arremanguem de veritat, encarant els reptes que faci falta, sent valents de veritat o no serem a temps de salvar el planeta ni els seus recursos. Els avisos ja fa temps que duren, si us plau, deixem senyors dirigents de semblar cecs i sords.

divendres, 30 d’octubre del 2009

SEGUIREM SOMIANT...

Fa dies que vull fer una entrada sobre el capitalisme i el creixement sense pausa, però per fer-la necessito un temps que avui no tinc, a vint minuts de començar a treballar.
Així doncs, deixo aquí una gran cançó per qui vulgui fer un regal a les seves orelles. És de Sopa de Cabra, dedicada al seu component desaparegut poc abans del trencament del grup, el gran "Ninyín". Té molt de sentinment i tot i ser trista té sabor d'esperança, de seguir caminant, de recollir els fruits que ens va donant la vida...
El dia en que la mort reculli el meu cos m'agradaria tenir algun amic que em fes un homenatge tan bell com aquest :)

Seguirem somiant

divendres, 23 d’octubre del 2009

ALDEA DE RECUERDOS

Poesia que vaig fer en castellà el dia de l'inici de la primavera, encara que no invita molt al renaixement de les flors...
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)
----

Deshojo esos papeles, suavemente, con los dedos
La mirada se pierde entre el horizonte mudo,
La lluvia moja mi cuerpo y mis lágrimas se deshacen por las mejillas.

Todo calla y mi voz grita por dentro,
Pasa el tiempo y sigo muriendo,
Viviendo en una deriva que no quiere consumarse.

Hemos cambiado, nuestros rostros no son los mismos,
Pero si ese dolor incesante, creador incansable de vacío
Y cada vez son más opacas mis pupilas.

Hoy ya he aprendido a mentir si me dicen como estoy,
Un “muy bien” lo arregla todo y disfraza mis fantasmas
Mientras mi llanto arremete con rabia en mi interior.

Mis nuevos amigos no conocen nuestra historia,
Les explico que en el amor siempre triunfé,
Y con sorbitos de café intento evitar que asomes camuflada entre mi voz.

Aprendices de ti ocupan nuestras sabanas,
Mientras muero del efecto que produjo el olvido,
Mientras sobrevivo de lo que quedó de este cuerpo ya sin alma.

Suenan campanas de felicidad en esa aldea cercana,
Pero en este lugar ya todo esta muerto,
Solo viven los fantasmas de recuerdos que mi mente se empeña en revivir.



20 de març de 2009

diumenge, 18 d’octubre del 2009

ENYORANT-TE ENCARA AVUI

Penjo per aquí un escrit dels llargs, avui deixo de banda la poesia i l'escriptura a "vuelapluma".
El tema és el desamor; espero que us agradi i que digueu la vostra ;)


Avui quan he sortit de casa m’ha sorprès el fred sobre els braços descoberts. Amb les mans me’ls he fregat, però ha estat inútil, torna arribar l’hivern i no et tinc al meu costat.
Les fulles dels arbres cauen i dibuixen ombres al terra mentre camino intentant no mostrar-me vençut davant del món.
El sol cada dia està menys estona dalt del cel i no sé si podré aguantar un nou hivern sense les teves carícies, un nou hivern sense la teva boca recorrent el meu cos, un cos que abrigo inútilment perquè res no em treu la gelor de dins.

Nedo cada dia en el mar de la rutina i ja no sé... segurament és el millor que puc fer. Matino, vaig a treballar buscant sempre en el camí cap al metro alguna espurna de records moribunds que em recordi a tu, quan passejàvem abraçats per aquests mateixos carrers. Arribo a la feina i saludo tímidament, comenten el partit del dia anterior i jo no opino, no el vaig mirar, vaig anar a dormir aviat per no donar voltes al cap. Les hores van passant fins que a mitja tarda recupero la llibertat mental que tan temo perquè em porta sempre entre els teus braços. A casa em descalço i m’arrauleixo al sofà, embolcallant-me i escolto Ismael Serrano, desconegut i inseparable amic de malenconies...

Arriba el divendres i llogo una pel·lícula al vídeo-club de sota casa, pujo amb l’ascensor i davant del mirall, fingint, em regalo un somriure. Intento no pensar en res durant un parell d’hores però cada petó dels protagonistes provoca un joc del meu cervell que ens col·loca al seu lloc...
La pel·lícula acaba bé, com passa sempre a les cintes americanes i com no passa mai a la realitat. La son encara no em visita i connecto les notícies, un nen plora a Palestina i un atac entre soldats i insurgents ha matat 20 civils a Kabul. Encara no soc de pedra i una llàgrima se’m rellisca galta avall...

Em rento les dents evitant veure al mirall els meus ulls vermells i inflats, i absort i una mica més derrotat em submergeixo dins del llit, fent servir la manta com a protecció, pensant en quanta raó tenia Lope de Vega dient que l’amor té fàcil l’entrada però molt difícil la sortida.


Octubre 2009

dissabte, 17 d’octubre del 2009

MENAJES ALBELDA, TIBURÓN PUYOL

La vida és sovint traidora, i avui m'ha agafat per sorpresa mirant tranquil les notícies. Ens has deixat de cop, sense tenir ni un petit presagi d'aquest prematur final.
Aquesta nit, més que mai trobaré a faltar els teus comentaris. La tocarà Albelda i no diràs "Menajes Albelda, todo para el hogar... Fontanería y menaje... Como me gusta Albelda. Vaya tio Koeman dejándolo fuera!!"; en Xavi farà tocs elegants i ningú farà la equivalència amb "Humphrey Bogart", i quan la toqui amb ferotge valentia Puyol, ningú li dirà "Tiburón!!! Tiburón Puyol".
Ens deixes un gran buït que ningú sabrà ocupar, i ostià, mira que erets menut... Descansa En Pau Andrés, no oblidarem mai el tiki-taka que tu vas batejar.
"la vida puede ser maravillosa"

diumenge, 11 d’octubre del 2009

CÀNTIC EN SILENCI

Deixo avui aquí un dels darrers escrits que he fet, datat de finals d'Agost.
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)
--

He navegat entre tempestes de promeses, entre veus d’ultratomba que observen de peu i expectants el meu fracàs

De les mans m’ha relliscat la clau mestre de les emocions i he quedat mut davant del faristol del món

He patinat pel barranc del subconscient i he palpat la llar dels oblidats

Em vaig empassar amb convicció les drogues dels farsants però avui ho sento, ja no hi crec

He dissenyat un planeta ple de monstres de drap, que amb les seves grans urpes i dents acaben amb els senyors de la guerra i el dolor

Canto a l’orella de la intimitat aquell somni en que penso dia i nit

Acaricio les paraules que s’escapen de la teva boca, encantat, inconscient

Pinto amb grans pinzells núvols blancs i un cel blau sobre la nit fosca i trista d’avui

Eixugo les llàgrimes fredes, antigues i quasi resseques amb un mocador anomenat futur

Dibuixo ocells voladors que alegres fugen a l’obrir la finestra

Reneix l’esperança amb el petó de l’heroi

Les paraules buides fugen avergonyides en aquesta nova etapa de govern dels sentiments

Cauen les hores, una rere l’altra, i no hi ha ningú que les plori a la ciutat que, de nit, tinc als peus.


23-24 d’Agost de 2009

divendres, 9 d’octubre del 2009

YA VES

He buscat el "Ya ves" que tenia la col·laboració del gran Aute, però aquell tema es va gravar en un estudi i no hi ha vídeo, així que et deixo el "Ya ves" del concert "Principio de Incertidumbre", que al youtube hi ha un grapat de cançons d'aquella nit, espero que t'agradi!!

Per tu Luna, propietària d'una de les grans perles del món blogger

dimarts, 6 d’octubre del 2009

MARIO ;)

Ja fa temps que li havia promès una entrada en la qual fos el únic protagonista, però no és senzill trobar les millors paraules i menys per parlar d’algú que les tracta tan bé...

Podria començar dient que els primers dies que el vaig conèixer no em va caure massa bé, o podria començar dient tot el que des de la segona setmana de tractar quasi diàriament amb ell hem aconseguit.

Recordo el projecte contra la segregació que junts vam impulsar i que és una d’aquelles coses que expliques als néts quan ets un vell postrat a un sofà i ja només parles en passat. I espero que siguin moltes més les coses que junts puguem impulsar, segur que no acaba aquí aquesta col·laboració d’idees...
Amb ell és senzill seure, amb un paper i un bolígraf com a úniques armes i entre un i altre buidar les idees que naveguen dins el cap i junts treure d'allò poc palpable accions dignes de recordar. Jo poso la vaga idea, ell la execució, els detalls que la fan immillorable, l’aplicació a la realitat.

Però a més, quan la feina acaba, o decideixes que toca guardar-la al calaix fins el dia següent sempre està allà, sempre saps que hi és i que t’escoltarà i sovint, trencant amb el més difícil avui en dia i en aquest món, t’entendrà. Amb ell, els meus escrits i somnis troben la companyia d’una ànima bessona, la comprensió d’un amic.

Per tot això, i ara ja si que t’ho dic a tu, GRÀCIES!!! Gràcies per estar allà i saber escoltar, gràcies per donar alè a tots els somnis que en els temps que corren em ballen dins del cap, gràcies per ser una mica com jo i plasmar tan bé sentiments sobre el paper, gràcies per aguantar els meus “baixons” habituals i tenir paciència amb aquest escriptor torbat, i també gràcies perquè treballar amb tu és un plaer molt gran!

dimarts, 29 de setembre del 2009

HAVIA SOMIAT

Penjo aquí el darrer escrit que he fet i que fins avui esperava ser passat al pc des d'uns fulls en brut on hi tenia esquemes i apunts d'examens del setembre...
Espero que us agradi i que digueu la vostra ;)

Havia somiat que quan ens tornéssim a veure, després de temps, trobaries en la meva mirada alguna cosa especial.

Havia somiat que, quan per una cosa o altra ens trobéssim, el meu somriure et tornaria a encisar.

Havia somiat que, algun dia que la casualitat ens fes una cita, la meva ment estaria lúcida i construiria alguna frase que et fes volar.

Havia somiat que, si alguna vegada, en algun carrer qualsevol ens retrobéssim, rectificaries i em besaries, arreglant aquell gris i trist final.

Havia somiat que, una matinada, vindries a buscar-me, m’agafaries de la mà i volaríem per sobre dels cadàvers de parelles assassinades per la Rutina.

Havia somiat que podria escoltar aquesta cançó sense pensar en tu, sense perdre amargues llàgrimes i sense haver de parar-la per no aguantar més.


16 de Setembre de 2009

dissabte, 26 de setembre del 2009

LA BURGESIA CATALANA

Avui vull fer-me meva la opinió que va expressar dijous passat Joan Julivert, col·laborador habitual del programa "Els Matins" de TV3. La comparteixo amb ell i faig aquí la meva modesta versió.
Durant molts anys, concretament 23, el pujolisme parlava de la societat civil. Però quan ho feia, sempre era acompanyada de la idea de que aquesta societat civil, el poble en altres paraules, havia d'ésser capitanejada per aquelles institucions pròpies del bon català. Aquelles institucions pura i típicament representants de la burgesia catalana. La burgesia catalana, sempre entesa com aquella gent més i millor catalana que la resta de ciutadans de Catalunya.
Curiosament, aquests dies les portades dels diaris obren amb dos d'aquestes grans institucions del "bon català" i no pas per parlar-ne bé. El Fútbol Club Barcelona, amb tota la seva trama d'espíes a mig camí entre el PP i les pel·lícules nordamericanes, i el Palau de la Música Catalana, on se'ns demostra dia a dia amb nous descobriments com una persona pot arribar a ser més lladre que ésser humà. Felicitats Joan Oliver, Director General del Barça, i Fèlix Millet, nou estandart del xoriço que vesteix amb americana i corbata, de veritat heu demostrat ser uns líders de la societat magnífics, plens de valors ciutadans i cívics capaços de guiar a la societat civil fins als dies més gloriosos del demà.

dilluns, 21 de setembre del 2009

QUAN NI ELS BARS SÓN LA SOLUCIÓ

Prometo que la pròxima actualització serà de collita pròpia, mentre us deixo un fragment d'una de les millors (una de tantes) cançons d'amor d'Ismael Serrano...
"Que va a ser de mi?
Emprenderé un largo viaje para que el eco de tus noches nunca me alcancé
Que va a ser de mi?
Dudo que en ningún bar me puedan servir todo el alcohol que necesito para olvidar"
Que va a ser de mi

divendres, 18 de setembre del 2009

GIVE ME SOME LOVE

"l'amor d'adolescent, l'amor més pur, aquell dolçament boig arriba quan tot i tenir les butxaques buïdes sents tenir les mans plenes, sents tenir-ho tot"
Avui els somnis estan difuminats pel cel, tapats per núvols de color gris; els àngels han fugit i tan sols el dolor flota invencible per l'atmòsfera...
Bé, avui prefereixo no emprar les meves paraules i deixar la tasca d'expressar les meves emocions a les mans de James Blunt. La cançó parla de coses una mica extranyes però penso que té un contingut profund i una mica existencialista, està traduida ;)
Espero que us agradi!!

dimecres, 16 de setembre del 2009

sensació d'una tarda de setembre

...ahir, mentre observava un gat que té tan sols un mes i el veia amb el seu caminar inocent, amb sed de descobrir, mentre de fons sonava la música dolça d'una pel·lícula infantil, no sé per que vaig haver d'ofegar unes fortes ganes de plorar...

dilluns, 7 de setembre del 2009

DE TOT COR, GRÀCIES

No tinc clar per on començar a ordenar les paraules avui... Podria començar dient el que sento o fent un resum de la trajectòria d'Angulo com a jugador... Bé, intentem començar...
Miguel Ángel Angulo deixa el València tot i tenir un any més de contracte i ho fa creant un gran buït sentimental en el club. El jugador asturià era el jugador que portava més temporades en el club de l'actual plantilla, i per tant un dels membres clau del València gloriós dels darrers lustres. Fou important amb el renaixement del club que va capitanejar Ranieri, al costat de Claudio López. També va ser destacat amb Hector Cúper en les nit de Champions inolbidables. Amb Benítez va ser habitual en les alineacions i van arribar llavors els grans títols i més tard, amb Sánchez Flores també estigué en l'once de gal·la.
Angulo sempre ha estat un gran lluitador, i tot i no tenir una gran classe ni una gran tècnica era polivalent i suava la samarreta com molts pocs jugadors. Això li va fer que excepte amb Koeman i amb Emery fos peça clau tot i tenir sempre competidors de gran nivell com Rufete, Aimar, Jorge López o Joaquín. No era valencià, però estimava el club amb tot el seu cor perque fou casa seva des dels 17 anys.
Però a mi personalment Angulo va penetrar-me el cor quan va tornar des de Londres. El jugador havia tancat un acord amb l'Arsenal, i quan ja es trobava a la capital anglesa per firmar el contracte, va decidir trucar al seu entrenador, Ranieri, i tot preguntant-li si encara tenia lloc a l'equip, decidir que tornava cap al València. Aquesta acció li va fer perdre dos milions d'euros per temporada, i això no es habitual veure-ho avui en dia.
Però el futbol es pur negoci i amb 32 anys l'entrenador a decidit no comptar amb ell, i de forma molt poc elegant, va condemnar-lo a entrenar en solitari i allunyat dels seus companys.
Ara buscarà sort al Sporting de Lisboa, on desitgem que tingui tota la sort que es mereix.
De tot cor, moltes gràcies Angulo!!!

dijous, 3 de setembre del 2009

ENFONSATS EN EL CONSUM, ALLUNYATS DE LA VIDA

Ahir, a una hora ja entrada de la nit, vaig sortir de la meva habitació on em trobava enclaustrat intentant estudiar per intentar aprovar assignatures pendents aquest setembre i vaig anar cap al saló de casa. M'hi vaig trobar un familiar mirant la televisió. Vaig prestar atenció al programa; "Diario de ..." presentat per Mercedes Milà. Un altre dia ja faré una entrada parlant d'aquesta periodista, però avui em vull centrar en el home que entrevistava, sincerament em va marcar.
Primer de tot vull mostrar tot el meu respecte a aquesta persona i a les seves frustracions.
El programa anava sobre com la crisi afecta a la gent i a les seves vacances, i en concret, en aquell moment, retratava families que no podien anar de vacances per temes econòmics. L'home en qüestió, era un pare de familia, que molt a la vora de plorar deia que es sentia malament de no haver tingut diners per portar als seus fills de vacances i només haver estat capaç de comprar-lis unes pistoles d'aigua.
Aquí vé la meva reflexió; estem tan sumits i enfonsats en la capritxosa idea del consumir o morir, en la ditxosa idea de la família feliç, únicament feliç amb la caseta, el gos, el 4x4 i la segona residència o les vacances a Peñiscola que no som capaços de veure més enllà i caiem en la frustració i fustigació més profunda. Fa ben poc que les famílies espanyoles han adquirit el hàbit d'anar de vacances com a norma, no fa més de trenta anys i ja ens sembla un gran fracàs no tenir-ho. Bé, potser no cal anar tan "lluny" en el temps; potser jo soc un "bitxo" raro, però a casa meva excepte un parell de vegades, les vacances s'han limitat a dos dies al Montseny, i prou, i de vegades ni això. En aquest sentit vull dir que mai me sentit ni abandonat pels meus pares ni més desgraciat que amics meus més viatgers o més benestants. Penso que més enllà dels diners, aquests fills del reportatge estaran contents si al final de l'estiu poden dir al tornar a escola que s'ho han passat d'allò més bé anant cada tarda al parc a jugar amb les pistoles d'aigua, jugant amb la seva mare i pare que durant el curs segur que veuen poquet i anant a algun que altre lloc d'oci de baix cost (una representació de titelles, per exemple), i no seran pas uns nens amargats.
Tancant la reflexió, penso que no es d'extranyar la situació d'endeutament de les families actual observant aquesta mentalitat inculcada amb molt d'esforç des dels sectors bancaris que no ets ningú si no tens de sobres de tot i en aquesta direcció anem molt equivocats cap a un pou sense sortida i ple a reventar de frustracions. Potser ens cal obrir la finestra, deixar el melic i observar el món, amb visió global. Potser llavors serem prou sabis per veure que tenim nosaltres i que no tenen altres persones del planeta i ens sentirem així més afortunats.

dilluns, 31 d’agost del 2009

GRÀCIES A TOTS =)

Aquest divendres vaig acabar el curs de monitor que vaig fer durant dues setmanes, durant dues de les úniques quatre semanes que he tingut aquest any de vacances. Aquesta vegada, em perdonareu la resta de lectors, parlaré dirigint-me a tota aquesta gent amb que vaig fer el curs, sent una mena de carta d'amor a aquest gran grup.

Recordo la mandra dels dies previs a l'inici del curset, recordo els renecs per fer el curs quan tothom estava a la platja i la "por" de que em trobaria més enllà d'aquell rètol del CCU...

Vaig arribar tard, també el segon dia, pensava que començavem a les 9.30 i no a les 9. Un té el cap que te, no si pot fer més... Els primers moments van ser de coneixença i d'intentar aprendre els noms, forçant la ment a treballar en ple Agost en una d'aquelles tasques que més li costen...

Però no sé ben be en quin punt va passar que us vau convertir en la meva família, en rostres coneguts des de tota la vida, on la confiança ja era allà i on cada vegada era més fàcil anar obrint aquells tresors que tots portem dins (Segons vau dir en aquells papers del dia d'expressió, que guardaré amb amor i a la vista, són la tranquil·litat i els somnis que m'impulsen a fer "política"). Fou tot molt ràpid i intens, cuinat amb 10 hores diàries de foc lent i un extra de sortida a la natura. Després van nèixer les bromes internes, propies del grup, d'aquelles que et fan plorar de riure però que algú de fora no podria mai arribar a entendre. El cabriol i el "ei, ei, hola", la molsa i l'oso yogui...

La complicitat va teixir una fraternitat que jo particularment pocs cops a la vida he estat capaç de trobar en grups tan grans i no sé si van ser les hores junts, les "males condicions" de Villarroel o l'obligatorietat de fer jocs i interpretacions davant de tots en cada una de les assignatures però el real és que penso que s'ha creat alguna cosa que podem fer durar, que val la pena fer durar.

Divendres, el segon divendres d'aquesta curta però intensa etapa, fou un gran dia. S'acabava el curs però en aquell dinar, com va dir un de vosaltres, en el restaurant, semblava que fossim amics de tota la vida, o almenys de tot un any. I a les mans de tots brillava la pulsera de la Clara ;P Fou molt xulo!!!

En definitiva, ha estat una experiència molt gran, molt positiva i molt pedagògica i gràcies possiblement a que tots erem diferents però amb un objectiu comú força semblant em sigut un grup magnífic; per a mi heu sigut un gran grup on viure aquestes dues semanes i espero que en una major o menor mesura s'allargui aquesta relació en el temps.

De veritat, moltes gràcies a tots!!!

dissabte, 22 d’agost del 2009

RONDANT PER BARCELONA

Després dels dies d'escapada i sumit avui per avui en un curs de monitoratge intensiu. Aprofito que avui he trobat un foradet per actualitzar el blog, i fer-ho amb un text que vaig cuinar sota les fulles juganeres dels arbres del Montseny i acariciat per la suau carícia d'una sombra...
A veure que us sembla ;)

Avui me promès
No escriure sobre l’amor,
No escriure sobre tu.

Per aconseguir-ho
De turista me vestit
I he sortit de casa.

Amb tu al cap
He pujat a la Sagrada Família
I al terrat de La Pedrera.

He observat el Tibidabo
Des de La Rambla Catalunya,
I he donat beses als coloms.

He petat al Passatge dels Caputxins
I al carrer de les Mosques,
Recordant el que vam fer una nit al Carrer dels Petons.

Mentre queia la tarda,
He navegat a les golondrines
I he somiat escriure una carta que t’entregués el vent.

Ja de nit he passat per Les Rambles
I un grapat de dones m’han cridat;
Volien substituir-te a canvi de diners.

Amb els peus nus, en remull,
Acabo el dia a la Barceloneta,
Orgullós de no haver escrit sobre tu avui.


12 d’Agost de 2009

dimarts, 11 d’agost del 2009

ME'N VAIG


Me'n vaig, per menys dies dels que voldria però els suficients per poder desconectar i descansar. Després d'un any dolç a nivell professional i associatiu, ple de primeres i grans vegades en aquests àmbits. Després d'once mesos de jornades molt llargues i de combinar universitat, monitoratge de menjador, cangur de nens, classes de repàs per alumnes i hores de política associativa. Després de deixar ahir un petit escrit d'homenatge a la porta 21 de l'estadi Cornellà-El Prat en record de Jarque.

Ara deixaré que la muntanya calli els pensaments atribulats, que les mans intentin la creació d'algun escrit bonic i intentaré deixar de ser el malalt hiperactiu en que me convertit aquest any, en que he ocupat cada engruna del temps del meu dia a dia; qui sap? potser era una manera de sobreviure, aquella activitat que intentem fer tots.

Buscaré que l'aire, fent ballar les fulles dels arbres del Montseny m'esborri i em netegi els pensament i tornaré a menjar, a menjar aliments de veritat i oblidar totes les gomes i artificis que consumim a ciutat.

Bé, com aquell qui diu el tren ja pita i toca deixar-ho tot aquí fins que torni, inclós aquest blog que tan m'estimo. Us deixo una salutació a tots, i fins la setmana que vé!!


(Foto: Paris, Octubre 2008)

diumenge, 9 d’agost del 2009

FINS SEMPRE DANI :,(

Ahir estava jo tranquilament mirant el partit de presentació del València Club de Futbol quan una notícia relacionada amb el món del futbol em va partir el cor i em va deixar sense paraules.

Dani Jarque, capità del R.C.D.Espanyol havia mort d'una parada cardiorespiratòria. Com amb la mort d'Antonio Puerta, les paraules i la coherència fugien del mapa. Un noi de 26 anys, sa, deportista d'elit mor a poques setmanes de ser pare i poc després de ser nombrat capità de l'equip mentre estava a l'hotel de concentració. No tinc paraules per descriure l'amargor i el dolor que sento per una vida truncada de cop i massa abans d'hora. Avui no sé conjugar paraules per definir els meus sentiments, no puc trobar els mots que escrits descriguin el que sento ni el que penso, avui no entenc la vida ni la seva sort.

Dani, descansa amb pau, et recordarem sempre!

divendres, 31 de juliol del 2009

CANÇÓ

La calor apreta i amb ella el cap sembla secar les idees i inspiracions que sovint em regala...
Així doncs, en aquesta entrada deixaré que la conjugació màgica de les paraules convertint-les en art la facin altres ;)
Cançó descoberta gràcies al TDT i 40 Latino!! Disfruteu-la i si voleu, comenteu-la =)

Ojalá estuvieras aquí - Tam Tam Go!

dijous, 16 de juliol del 2009

RESPIR ENTRE TANTA FEINA

Buff!!
Sovint la gent considera l'estiu com aquell espai de descans entre períodes de molta feina, però aquest any, per a mí encara no ha arribat un punt i a part, arribarà en una semana i no serà massa llarg ni alliberat de totes les tasques.
El fet de treballar en el lleure educatiu converteix l'estiu en la època dels casals, aquells llocs on cal que portis un grup de nanos durant més de vuit hores el dia. Estic atrapat en aquesta feina des de fa tres semanes i ara ja sembla que per fi va una mica a la baixa tant de ritme com d'hores. La feina em té força consumit ja que el meu dia comença quan encara falta estoneta per les set del matí i al sortir del "curro" encara tinc tasques a fer...
Per això necessitava un respir que aquesta calurosa tarda he pogut fer a casa i he decidit actualitzar el blog, que em mirava amb ulls tristos. Pròximament us presentaré algun escrit fet en les darreres dates, però mentre us deixo amb una cançó de Tiziano Ferro. Vaig retrobar aquest artista de la mà d'un gran amic i vaig descobrir així aquesta faceta molt més profunda, personal i romàntica d'aquest cantant que conec des de fa temps i del que penso que ha madurat molt la seva obra i diverses de les seves últimes cançons saben arrencar sentiments de l'ànima.
Que el disfruteu!!!
---
el regalo más grande

divendres, 26 de juny del 2009

NO A LA SEGREGACIÓ SUBVENCIONADA!!

Han estat setmanes de feina però ha valgut la pena. Avui 26 de Juny de 2009 l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) hem presentat un vídeo contra la subvenció amb diners públics de tots aquells centres que separen a nens i nenes, 16 a tota Catalunya. En el muntatge audiovisual han participat personalitats de la cultura i la política d'aquest país.

La Llei d'Educació de Catalunya que s'aprovarà pròximament manté les subvencions a aquest tipus d'escoles, caient així en un clar xantatge de la dreta més rància i immobilista de Catalunya.

Ha estat un plaer preparar aquest projecte; cal dir ben alt: "Per una educació pública, laica i de qualitat, a classe tots junts!"

dimarts, 23 de juny del 2009

UnA nIT De PrImAVerA


"Hoy no me hables de momentos futuros...

Sólo dejame mirarte a los ojos y soñar"

divendres, 19 de juny del 2009

DESPEDINT A UN EXEMPLE

Descansa en pau per sempre més Vicent
Mereixes un descans després de una tan ardua batalla contra la pobressa i la desigualtat
Ara ens deixes però tu saps que has guanyat, que has fet de l'ïndia un lloc una mica millor
Recordan-te intentarem ser cada dia millors persones

Gràcies per tot

dissabte, 13 de juny del 2009

"QUE VA A SER DE MI"

Avui penjo aquesta cançó; potser no és la més famosa d'Ismael Serrano però si una de les millors pel meu gust, carregada de sentiment, cada acord, cada nota, cada mot...
No sé perque la penjo avui; no tinc un motiu com si que haguès tingut més clarament fa alguns mesos. Potser és que la soledat em mossega el cor en aquesta solitària habitació, el fet que de vegades el buït guanya lloc dins d'un o potser només són les ganes de compartir aquesta gran obra amb tots els que vulgueu...
En fi, una abraçada càlida a tothom ;)



Qué va a ser de mí, volveré a mentir de nuevo
Llenaré mi cama de fantasmas, de muertos
Contaré los días, las calles que nos separan
Las tardes de domingo esperaré tu llamada.

Maldeciré a las parejas que, abrazadas,
sueñan con habitaciones de hotel desocupadas
Y odiaré con calma tu risa,
todas mis palabras, nuestra despedida.

Qué va a ser de mí, les diré barbaridades
a las mujeres hermosas que pasen por mi calle
Sin que me invites, me colaré en tus fiestas
Cuando venga tu recuerdo, reiré con violencia

Iré a buscarte a los sitios acordados
aunque tú no vengas, aunque me hayas olvidado
Te escribiré los versos que nunca te hice,
seré puntual como siempre quisiste.

Qué va a ser de mí, emprenderé un largo viaje
para que el eco de tus noches nunca me alcance
Qué va a ser de mí, dudo que en ningún bar
me puedan servir todo el alcohol que necesito para olvidar.

Iré a buscarte a los sitios acordados
aunque tú no vengas, aunque me hayas olvidado
Te escribiré los versos que nunca te hice,
seré puntual como siempre quisiste.

dissabte, 6 de juny del 2009

JORNADA DE REFLEXIO

Avui és la jornada de reflexió, i mentre deixo passar el temps a la feina, en una feina esporàdica, "aburridota" però ben pagada de cap de setmana, em dedico a fer el que toca, reflexionar sobre les eleccions.

Demà són les eleccions al Parlament Europeu. L'abstenció es preveu escandalosa i segurament quan llegim aquest text la dada serà confirmada per la crua realitat. Davant d'això cal treure la lupa (potser ben mirat amb unes ulleres ja farem) i començar a estudiar quines són les causes de la situació actual, que té dos grans problemes.
D'una banda, trobem la desafecció política com a realitat establerta des de comença a fer massa temps i que està fent-se notar per les altes xifres d'abstenció que acumulen les darreres cites a les urnes.
D'altra banda, ens topem amb un desinterès molt notori cap a Europa, cap a les decisions de les seves institucions i cap a un sentiment que ens hauria d'agermanar després d'haver aconseguit una pau inèdita en durada al continent abans de l'època actual.

Així doncs, unint els dos problemes trobem que a la gent li costa anar a votar i a sobre aquest cop ha de votar sobre un tema que ni hi creu ni li interessa. Perdonin que parli a nivell genèric!
Després del fracàs de la Constitució Europea al 2004 es tenien aquestes eleccions com un moment clau d'orientació i de compromís dels partits polítics per tal de saber apropar el tema als ciutadans. Calia compromís, parlar d'Europa i les seves institucions i no de problemes d'àmbit nacional; calia compromís, parlar de política i no d'avions militars.
La gent que corre pel carrer mirant el rellotge, la que no té assegurat arribar a final de mes per molt que penqui, la que omple els metros a l'hora punta i a la no punta, la que fa amb el seu suor que el món segueixi girant no es sent valorada pels polítics, sent que parlen en un altre idioma, que viuen en una realitat paral·lela. La gent vol respostes, vol millores, vol sentir a parlar d'aquelles coses que li mouen alguna cosa dins seu, com sap fer el Barça quan tot va bé. A canvi troben partits que es tiren pedres en espots electorals sense més contingut que aquest, desprestigi d'aquest, desprestigi d'aquell i al final, desprestigi de la política.
Quan parlo així ho faig conscient de que la gent moltes vegades no és la ventafocs del conte i és ella la que no es mobilitza, la que no lluita i la que no s'interessa, però el que està clar és que la gent no cobra per mobilitzar-se, són els partits polítics els que reben diners per moure a la gent, i cada dia semblen allunyar-se més de la seva funció. I quan dic això parlo d'accions com els esmentats espots sense contingut, parlo dels debats a cinc on les principals espasses dels dos grans partits s'absenten, parlo dels polítics que visiten els mercats i les escoles i les universitats només quan falta poc per anar a votar i parlo de totes aquelles actituds dels polítics i els seus entorns que semblen oblidar que són representants del POBLE.

Així doncs, com a ser somiador que em sento espero que aquesta dificultat actual es converteixi en una oportunitat, tanmateix com s'ha de fer amb la crisi econòmica i productiva que tenim a sobre, i treballem d'una vegada amb ganes de fer les coses bé, per el bé de tots i no només d'uns quants. D'aquesta manera, jo demà com a bon ciutadà aniré a votar perquè jo, a diferència d'alguns partits polítics si que tinc clares quines coses em toca fer bé i quines són les meves funcions.

dijous, 28 de maig del 2009

MÈTODE PEP


Va arribar a un equip desfet moralment i catalogat de "lacra" per molts dels aficionats. Va agafar un grup de jugadors que semblava que ja havien donat els seus millors dies de futbol, les seves millors tardes. Ell, amb confiança en ell mateix i una gran dedicació li va netejar una mica la cara, sense canviar més que un parell de peces i va decidir posar-lo a caminar amb pas ferm però prudent. Avui a passat només 9 messos i aquest equip s'ha banyat ja en el mar de l'èxit més absolut i de forma dificilment repetible.

El FC Barcelona ha conquerit els tres títols que disputava aquesta temporada i a banda dels mèrits dels jugadors, el seu entrenador, Pep Guardiola mereix una observació especial.
El de Santpedor ha passat per totes les etapes que pot passar algú a can Barça; de recull pilotes a jugador, de jugador a capità, d'aquí a voltar pel món, a tornar al born per entrenar al filial i en un any a tècnic del primer equip.
Això el dota d'un coneixement del club i el seu interior molt important ja que ha mamat la filosofia i també la ha practicat com estandart.

Ha treballat per recuperar a jugadors que la pressió o la desmotivació havien desfigurat com és el cas de Màrquez i d'Henry, que deleita avui als culers amb grans vetllades; ha fet del vestuari un grup d'amics on tothom eé capaç de sacrificar-se pel company, pel amic; ha estat capaç de ser prudent quan tocava i alentador i valent quan també tocava; a mimat la cantera i ha donat paper a homes com Busquets o Piqué i per sobre de tot ha estat capaç de fer un equip amb un grapat de peces que semblaven en desús.

Per sobre de tot, el seu mètode de fer de l'equip un grup d'amics fent després de cada entrenament un dinar tots plegats , fomentar les felicitacions cap el col·lectiu i treballant la disciplina amb elements com les multes pels retrassos ha construit un conjunt que no té mandra al sacrifici, que treballa en col·lectiu i que disfruta en forma de grup. Èxit assegurat!


Fa dies que ho dic, i avui un amic ho diu en el seu blog: emprar el mètode Guardiola en tots aquells llocs on es treballa amb un grup de persones i es vol un objectiu, és el camí de l'èxit!!


P.D: Per cert, i parlant de grups, si la gent estiguès en altres aspectes tan unida i activada com ho està per anar a Canaletes el món s'hauria de preparar per una revolució de mètode!

P.D2: Avui he guardat al meu reconegut valencianisme a la butxaca per parlar d'aquest equip, però en especial de l'home que ha canviat aquest equip en un any.

dissabte, 23 de maig del 2009

ENTERRANT EL DOLOR

Aquí va un escrit recent sortit del forn! Espero comentaris ;P

El sol començava a sortir per sobre el mar. Era aviat, però em sentia amb forces. Me arreglat amb rapidesa, sense massa atenció me pentinat amb les mans els meus cabells ondulats i indomables i he sortit de casa.

He omplert el maleter del cotxe de totes aquelles coses, de tots aquells moments que eren “nostres”. Ho he ficat tot en bosses i els hi he posat un nus per evitar que s’escapessin i tornessin a foradar el meu cap. He agafat el volant, me fregat els ulls enèrgicament i he començat a conduir. No sabia cap a on anava, només sabia que volia fer. No sabia el perquè però era aquell el dia, era aquell el moment.

Han passat molts dies, la gran majoria ha fet tempesta i no era fàcil sortir de casa. Per a tot arreu hi havia trampes, traïcions de records i racons on ens vam estimar. Però avui me llevat fort i sóc capaç de fer el que fins ara no podia.

Pel retrovisor he vist tots aquells moments en que l’infinit naixia de la unió dels nostres llavis, en que les paraules eren belles i la companyia immillorable, aquelles nits d’hivern en que passàvem hores dins d’aquest mateix cotxe parlant del demà. He vist passar ràpid aquelles nits de passió en que el teu cos era la mort més dolça després del dia dur, en que en la teva pell trobava la font de la meva energia i la fi de les meves penes...
La radio del cotxe s’ha disparat sola i ha sonat aquella cançó que parlava dels braços estimats i del dolor que necessita el poeta per escriure i fent malabars amb el volant he extret el disc i l’he guardat a la guantera, evitant amb esforç la relliscada d’una llàgrima.

Finalment he parat la màquina en un descampat qualsevol, a tocar d’una cuneta qualsevol. He tret la pala del porta-maletes i com un criminal psicòtic, he cavat una fosa sense pressa. En ella he llençat aquelles bosses plenes a vessar de records, aquelles paraules mancades de compromís i també el cd que acabava de sonar malèvolament. Abans de sepultar amb terra tot això he llençat el element més fort de tots, que moribund ha caigut sobre les bosses i els moments. Era el dolor que cada dia es menjava una mica de la meva il·lusió i del meu cor. He llençat la terra per sobre de tots els elements i he marxat d’allà sense deixar cap marca, sense posar cap creu i amb el front i les mans bruts de sorra. He agafat el cotxe, i sense mirar ni el quilòmetre ni la sortida he posat rumb cap un demà ple d’esperança i amor, mirant un nou dia sense núvols, net.


maig de 2009

dilluns, 18 de maig del 2009

ADEU BENEDETTI


Avui he començat el dia amb un diari gratuit a les mans, com milers de persones, com un dia qualsevol, i me topat amb una mala notícia. Mario Benedetti, escriptor i poeta ha mort als 88 anys a Montevideo, al seu domicili.

Podria intentar expressar-me amb paraules com ell sabia fer tan bé, però potser no serian suficients avui... Prefereixo quedar-me amb els seus poemes de record i mantenir-lo viu d'aquesta forma.

Viuras per sempre dins de tots!!!

dilluns, 11 de maig del 2009

PROU!

Aquest passat 6 de maig es va acabar el termini per la recollida de firmes per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) iniciada per la Plataforma Prou que preten prohibir les corrides de toros. La recompensa a tan esforç han estat les 180.169 signatures recollides arreu del territori català, gairebé quatre vegades el que era necessari per ser acceptada com a vàlida la iniciativa.

De vegades sembla que en ple segle XXI ja no hi hagi coses per les que lluitar, injustícies que arreglar. Però per sort o per desgràcia no és així, i el poble té el poder per treure-les a la llum i lluitar per canviar-les. Ara, després de recollir les firmes la lluita entrarà a l’àmbit parlamentari i seran els polítics els que s’hauran de mullar. El poble de Catalunya ja ha donat la seva opinió, ja ha treballat dur per demostrar que tenim sentit comú i ètica.

Tot i que la pilota ha entrat ara a terreny polític i veurem si hi ha prou valentia per lluitar contra aquest negoci inhumà disfressat de tradició, m’omple de joia veure com lluitant el poble, la gent de a peu, els ciutadans tenim poder. Ho vam demostrar davant la guerra d’Irak, enfront les bombes d’Israel contra Palestina, i ara novament. En les anteriors ocasions els dirigents no van estar a l’altura dels ciutadans i van fallar, esperem que avui no sigui així. Que s’esforcin per demostrar que Catalunya ha fet un pas endavant, cap a l’ètica, cap a la humanitat, cap a la dignitat. Aquest pot ésser el millor reclam d’aquesta nació, saber apreciar la vida animal i respectar-la.

Per acabar volia esmentar una última lluita que si hi treballem la meitat dels que hem treballat en la campanya “PROU” ja serà un èxit. Serà aquesta de la que ja es comença a parlar: “Les condicions dels animals en les tendes d’ocellaires de la Rambles”. El tema a saltat als mitjans de comunicació, evidenciant una cosa que molts ja sabíem. Els animals viuen massificats en gàbies, morint per les males condicions i passant totes les hores de la nit a les fosques, sentint els sorolls externs (celebracions futbolístiques incloses) en un espai indescriptiblement reduït i descuidat.

Estem al segle XXI però cal seguir lluitant!

diumenge, 3 de maig del 2009

FELICITATS TATA!!!!


Si fa pocs dies us presentava l'escrit que m'ha permés ser finalista d'un concurs, avui vull ensenyar-vos un altre escrit finalista del mateix concurs. L'autor del text és la meva germana i el podreu llegir al seu blog http://lunadeseptiembre.blogspot.com. Espero que opineu sobre el text, de veritat que val molt la pena!

La foto... d'una gran jornada que vam viure aquest darrer 1 de maig, en la que sota banderes sindicals li vaig poder presentar una mica el món associatiu en el que estic ficat ;)

dimarts, 28 d’abril del 2009

PREMIO!!!

Amics i visitants ocasionals, avui tinc una bona notícia. Ahir, vora la una del migdia, mentre grupets de nens jugaven desenfrenats a futbol pel meu voltant vaig rebre una trucada. Era per anunciar-me que havia estat finalista d'un concurs sobre cartes d'amor (de tot tipus) que organitzava l'Ajuntament de Calafell.
La obra en qüestió porta per nom "Carta a l'amic rendit" i encara que vull deixar la interpretació al vostre gust, vé a ser un escrit d'ànim a un amic que sempre ha estat combatiu i que potser ara ha perdut aquella força. No és un cas 100% real tot i que va dedicat al meu amic Marc i per fer-lo vaig mirar-me una mica en ell i també en mí. Espero que digueu la vostra ;P
Carta a l'amic rendit
Estimat amic,

Em comenten moltes veus coses que no vull creure, coses que no puc creure. M’expliquen que des de fa un temps no és sencill reconeixet. Diuen que la teva cabellera, voladora al vent de noves idees, ja no adorna els teus dies. Murmuren que has deixat la teva lluita morir estèril. Que t’has rendit als amos del món i a les seves formes de fer, que la teva figura diambula com la més negre sombra i que ja no alimentes els teus ideals de “guerrilla urbana” i igualtat social. Crec que m’intenten enganyar, si no fos així no et podria entendre.
Tots comenten que ja les causes justes no et motiven i que el somni de les banderes roges agermanant els obrers en revoltes al carrer s’ha mort dins el teu cap. Diuen que argumentes la manca de força a l’hora de lluitar i seguir portant els somnis al terreny de la realitat, que la utopia mai a funcionat a la realitat, i jo em pregunto des de quan interessa tant la realitat, quan sempre l’hem volgut canviar!
Ja mai ningú et veu lluir orgullós aquelles samarretes reciclades, apedaçades i mig trencades, ni les imatges del “ché” en qualsevol racó ni els teus ulls brillar al escoltar qualsevol miting proletari. Nous vicis cremen ara al teu cos, diuen que et veuen fumar intentant consumir amb cada xuclada la infelicitat que et menja el cor i jo intento recordar quan insultaves a tots aquells “mercaders” de la mort que es fan dir tabacalers i quan els acusaves de beneficiar-se de la frustració humana.
La distància geogràfica i la feina em fan imposible apropar-me a tu així que aquesta carta és la meva única forma d’intentar saber si tot això és cert. Espero que no siguin més que falsos rumors que crea la gent massa curiosa, però si per desgràcia fos cert només et demano que no mori el record de les coses per les que vam lluitar i que no deixis morir a l’esperança, et serà sempre amiga!

El teu fidelíssim amic,

joan

dissabte, 25 d’abril del 2009

CATALUNYA MALBARATA EL SEU FUTUR

Feia força temps que en aquest blog no treia el nas cap aspecte relacionat en política, des que durant el passat hivern el poble palestí va tastar de nou les bombes assassines, bèl·liques i repressores del denominat Estat d’Israel.

Avui però, la meva ploma virtual torna a sucar en el tema polític per parlar de la nova Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i de la polèmica que des de l’aparició de les seves bases ha anat sembrant fins l’actualitat. Concretament parlaré, després de decidir-me al llegir els blogs de dos bons amics i millors companys de reivindicacions, sobre el manteniment de les subvencions a les escoles d’elit de Catalunya que separen a nens i nenes.

PSC, ERC i CiU han fet un pacte per votar a favor de la llei i només ICV sembla tenir principis i negar-se al vot afirmatiu si no hi ha certes condicions com ara la retirada de les subvencions a les escoles que separen a nens i nenes. Aquest detall que sembla mentida en un país avançat com Catalunya és real, i inclou 16 escoles concertades de tot el territori català, vinculades majoritàriament a l’Opus Dei. La LEC era una gran oportunitat per acabar amb aquesta mostra de la rancietat més absoluta, però sembla ser que no l’aprofitarà i intentarà incloure-ho en el discurs de “una llei de país” que tan i tan està sotmeten l’esquerra en front la dreta catalana.

Després d’aquesta part més o menys informativa sobre el tema i el context vull expressar la meva sensació, construïda de la més absoluta decepció. Deixar Catalunya ancorada en el passat, vendre un element primordial i base del futur com és l’educació a les mans dels pactes polítics més interessats i malbaratar la oportunitat de fer una llei moderna que mirés cap el progrés i la igualtat d’oportunitats parla molt malament de la classe política d’aquest país. Potser sigui certa aquella màxima d’un dirigent de CiU que va dir “possiblement la qualitat de la societat catalana està per sobre de la qualitat de la seva classe política”.

Per acabar vull invitar a tots aquells que cregueu que això no és el millor per Catalunya digueu la vostra de la manera que us sigui possible; des de l’associacionisme juvenil pensem lluitar i demostrar que tenim el suport de moltes persones.

Per una educació pública, laica i de qualitat!!!

dissabte, 11 d’abril del 2009

CAP I COR

Aquí va un dels escrits que he escrit durant les setmanes últimes. Espero els vostres comentaris ;)
----
Tot ha callat;
He intentat reconeixet però no ho he aconseguit.
Les gotes de pluja han mullat el meu rostre i han dissimulat les llàgrimes que encara avui has provocat. Amb un vi barat i novell he volgut fer neteja de penes velles i ja veus que he aconseguit... El cor pretén parlar però no troba les paraules i el cap el censura. Sense públic les pronuncio, enfront el mar.

Vam somiar en posseir el món, en viure dels seus fruits, en la pau i en el nostre amor però avui tot això se’ns ha menjat. Fou un joc arriscat, de regles fàcils: “dependre l’un de l’altre”. Les vam acceptar com dos infants inconscients i ara el diable se’ns ha emportat l’ànima ves a saber on, cobrant aquells moments de pecadora felicitat.

El cap em dóna consells amb maduresa, i el cor no et pensa oblidar. Ha passat el temps però segueix tossut. Em demana que pari taula per dos i m’obliga a comprar dues entrades al cinema. La taquillera, com la ciutat, observa i actua, sense preguntes. De vegades el cor, aliat amb el subconscient, venç al cap i aconsegueix que ens trobem de nou en els meus somnis. Ens besem, ens abracem, ens estimem infinits sota els estels...

Alguna cosa dins meu va fer les maletes fa temps i encara no ha tornat per rescatar-me. Les ganes de tot, de res, han mort ja fa dies, com aquella planta del terrat que només tu regaves. Potser per això envio aquest text escrit amb ploma al vol lliure, invisible als ulls del món que hem volta.

Calla el soroll, mentre ressona el mar en cada cantonada de la ciutat.


Març-Abril 2009

dimecres, 1 d’abril del 2009

10 ANYS SENSE TU

Avui fa 10 anys que vas deixar-nos

La vida em va donar l'oportunitat de coneixet però fou un temps molt limitat

No em vas veure crèixer ni elaborar somnis d'adolescent

No t'he tingut quan les osties de la vida m'han han construint ni t'he pogut explicar els triomfs personals

Però cal veure el got mig buït i somriure al recordar el que si vam viure junts


Gràcies per l'amor que em vas donar

dissabte, 21 de març del 2009

AJEC, AJEC I MÉS AJEC

Fa dies que tinc el blog força abandonat, segurament massa. M'agradaria haver penjat una bonica benvinguda a la primavera o haver comentat alguns dels escrits que he fet recentment. Però l'associacionisme estudiantil m'ha robat tot el temps durant aquestes últimes setmanes, i també he de reconeixer la forta dosi de felicitat que m'ha aportat tot plegat!!!
Primer va ésser la trobada anual d'AJEC i després la mani en contra d'aquesta LEC i de la política del Departament d'Educació en general, i les seves conseqüents preparacions. Així que us deixo amb els videos resum que ha fet una persona molt important x mi, un gran amic que aviat tindrà una entradeta dedicada ;)

Trobada AJEC '09



Mani contra LEC

dilluns, 9 de març del 2009

POESIA INESPERADA

El 99% de les vegades que em llenço a l'aventura d'escriure tinc una idea o una història que fa dies que em ronda pel cap. Sovint, en algun racó de la ciutat, o estirat al llit esperant sol l'arribada del son, em sorpren la inspiració d'una vivència o alguna història que convertir en lletra escrita. Durant dies vaig madurant el text durant els moments més quotidiants i finalment, en alguna estona de concentració i soledat el plasmo en un lloc en blanc. L'última obra que he fet no va néixer pas així. Davant l'ordinador vaig obrir un word en blanc i vaig pensar en començar a escriure de forma automàtica, seguint la tècnica del "a vuela pluma" i em va sortir una poesia força aprofitable, i sobretot em va sorprendre tot el que hi té cabuda. Vaig aconseguir reflectir el desamor, la desesperació, la malenconia, les diferències socials, les maldats de les guerres... El intentar escriure sense planificar sovint m'havia proporcionat escrits caotics i força subrealistes, però aquest cop no ha estat així i em va alegrar molt. En fi, com diu el títol, fou una "Poesia Inesperada".
Espero que us agradi i digueu els vostres comentaris ;)
------
Sólo Dios sabe el dolor de mi condena
Mientras busco por las paredes del barrio
Aquel olor que sentí mío,
Aquellas tardes de lluvia donde cualquier lugar era un refugio.

Con el llanto como rutina,
Como guarnición diaria de mis tristes ojos,
Observo al mundo girar con sus muertos a rastras,
Tras él, sin opción, sin pausa.

Ladran los perros callejeros a mí paso,
No me quieren entre ellos, aunque en sus lugares me siento cómodo,
No hay preguntas, no hay pasado, sólo compañerismo
Ante el final sin salida dónde todos nos hallamos.

A lo lejos canta un pájaro joven,
Demasiado lejos…
Demasiado joven…
Sólo Dios sabe el dolor de mi condena.

Las charcas cubren de grises la calle,
Y los ángeles hoy escuchan a los demonios,
Muere un niño en tierra lejana
Y todos callan, no hay respuesta.

Sólo Dios sabe el dolor de mi condena
Mientras leo por las paredes del barrio
Este olor que no siento mío,
Estas tardes de lluvia donde ningún lugar es un refugio.



3 de Març de 2009

dilluns, 2 de març del 2009

FINS SEMPRE PEPE

Ahir una notícia sobtada va fer-me l'efecte d'una bofetada. L'actor, humorista i director de teatre Pepe Rubianes moria víctima d'un maleït càncer de pulmó.

Ens deixa així un defensor de les llibertats i de les veritats que, amb el compromís de les seves idees per bandera, ha estat un dels millors humoristes d'aquest país. Crític amb molts aspectes de la societat que ens envolta i sempre acompanyat d'un sentit del humor irreverent, Pepe va aconseguir dominar amb la seva única presència un escenari durant molt de temps amb l'espectacle "Rubianes Solamente". També fou un gran director i una persona amb gran inventiva teatral com n'és clara mostra l'obra "Lorca somos todos" i que va coincidir i arrastrar gran polèmica en els sectors més feixistes del panorama espanyol, degut a unes declaracions de Pepe al programa "El Club", d'Albert Om. I per tot això Pepe va estar amenaçat de mort, com els hi passa sovint a aquells que no sotmeten el seu fer ni el seu pensar a les dictadures dels obtussos.

Pepe també fou un gran viatger, una mostra més del seu triomf personal per la llibertat i per la vida sense lligams que el van portar a zones tan desconegudes per a molts com Etiòpia o l'Índia, fent diferents projectes i treballs en relació a les seves experiències com ara el darrer muntatge teatreal "La sonrisa etiope" que la malatia va interrompre o el llibre "Me voy" sobre els seus viatges i vivències.

Rubianes fou un home d'aquells que val la pena escoltar, d'aquells que et fan aprendre. Des d'aquí volem dedicar-li un sentit homenatge, una digna despedida i que allà on sigui es trobi amb una altra de les darreres pèrdues importants pel món de la cultura d'aquest país com va ser Joan Baptista Humet, despedit també amb pena per aquest blog, i que junts facin millor el més enllà tal com van fer una mica millor el nostre món.


Fins sempre Pepe i moltes gràcies!

divendres, 20 de febrer del 2009

GERMANS

En aquesta entrada vull publicar un parell d'escrits. Un el va crear la meva germana fa un temps, i parla de mí. L'altre el vaig escriure jo fa uns dies i parla d'ella. Així doncs, vull recopilar en la mateixa entrada els dos textos, ja que mai han estat junts en un mateix lloc. Potser és tan sols pel lligam sentimental que m'hi uneix, però considero que són bons i val la pena llegir-los, són dos autèntiques cartes d'amor fraternal.

Coses que mai te dit

... i encara que faci fred sé que hi ets.
És per aixó que et necessito,
et necessito perque m'entens i saps el que et demano.
et necessito perque els teus silencis m'acullen
... i encara que faci fred sè que hi ets.
et necessito per tots els somriures que m'has regalat.
et necessito perque ets la meva altre meitat
et necessito per poder seguir endavant, caminant entre la realitat.
et necessito per poder creure en un futur més just.
et necessito perque desde ben petit que trenques la meva soledat.
et necessito per saber que algú m'escolta.
et necessito després d'una dura jornada perque em parlis d'un món ben llunyà al meu.
et necessito per pujar la muntanya.
et necessito perque fa 18 anys que et tinc tan aprop que cada cop el fred és més càlid.
Et necessito... perque sé que em necessites.


Anna - Abril 2008

-----

Escrit a una germana

Necessito una tarda de tebi cafè al teu costat
Necessito una dosi de xarrera sincera al teu costat
Necessito una sessió de fotos absurdes amb la camera digital, al teu costat
Necessito extreure aquesta sensació de fracàs que em mossega el cor i que tu i pocs més sabeu calmar

Perque avui me topat de nou amb el passat
Perque la sang se m'ha alterat novament amb aquell nom
Perque he traicionat la promesa que et vaig fer al dir-te que seria fort, que m'ensortiria
Perque després d'un dia gris em sorpren inesperadament un de més fosc
Perque et necessito
Necessito avui la teva abraçada, com ahir, com demà

Joan - 9 de Ferbrer 2009